Anar a En Espiral

En espiral: [edició 2000]  [altres edicions: www.enespiral.net
[enespiral@correu.vilaweb.com ]


Quatre remarques a propòsit dels emmirallaments de Pàniquer , Parcerises, Valente i Lou Reed

Robert Montull
sllarimImiralls srudamImadurs



Emmirallar-se és paradoxal. Amb aquest acte hom cerca la veritat sobre un mateix, però el mirall només ret una altra versió més d'un mateix, una veritat més, una mentida més, que s'afegeix a les ja sabudes, les dites pel mestre, per la mare, per l'amic , pel metge, per l'amant...

Emmirallant-se hom espera, ingènuament, experimentar-se, trobar-se, però només troba l'experiència de l'alteritat. D'això parlen els nostres autors:

"Me he mirado al espejo (...) como si yo fuera otro." (Pàniquer)


"Hoy he visto mi rostro tan ajeno" (Valente)


"Contempla't al mirall, desconegut igual," (Parcerises)


"Looking in the mirror (...) the cheeks of his mother the eyes of his father..." (Reed)


Però els quatre tracten l'alteritat de maneres diferents.

Per Pàniquer i Parcerises aquesta alteritat és aparent. Hom es veu altre en el mirall, però hom es sap un. El mirall permet un coneixement negatiu d'allò que realment importa: jo, identitat personal, ... o com vulgueu anomenar-ho:

"He tenido que dirigirme la palabra (...) como si yo fuera otro (...) Pensar es entrar en el circuito comunicacional. Fuera del circuito no hay nada (...) esta nada es la que <<realmente>> importa." (Pàniquer)


"Potser si evites (...)
podràs oblidar que l'aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre's." (Parcerises)


Tanmateix, seria injust ficar-los a tots dos en el mateix sac. Parcerises és, filosòficament, potser volgudament –hi té tot el dret- ingenu. El subjecte el·líptic del poema, el qual veu com l'aliança amb el cos es dissol, recorda la substància pensant de Descartes, examinant els avatars de la substància extensa des de la glàndula pineal... A Parcerises se li podria aplicar allò que deia Nietzsche: mentre creguem en la gramàtica, creurem en la metafísica. Pannikar, és clar, és més astut: comença aclarint que no és tan babau que es cregui la gramàtica, i tot seguit es dedica a la metafísica.

Al Harry de Lou Reed també l'angoixa el seu reflex en el mirall, també té problemes amb l'alteritat, però en un nou sentit. Per a Harry el mirall no menteix, el del mirall és ell, Harry, però és un altre Harry, diferent del que hauria volgut ser. Harry es mou entre la realitat (el mirall li recorda cada dia amb més fermesa els orígens que constitueixen el fonament del seu ésser – la seva identitat?) i el desig (voldria ser radicalment un altre, un hom tal que no tingués res a veure amb aquells orígens - tenir una altra identitat?). I opta per realitzar el desig.

Però ser radicalment un altre vol dir, in extremis, no ser res:

"A new face a new life no memories of the past
and slit his throat from ear to ear"


En canvi, el poema de Jose Àngel Valente és tota una altra cosa:

"y ¿dónde estoy – me digo-
y quién me mira
desde este rostro, máscara de nadie?"


A la molesta experiència de l'alteritat provocada per l'emmirallament, s'afegeix un desassossec inexistent en els textos anteriors, més pregon: el rostre en el mirall és "máscara de nadie". El subjecte el·líptic del poema de Parcerisses no hi és per donar consol al dolor pels estralls fets pel pas del temps ("También fue niño ese rostro...").





sllarimImiralls srudamImadurs
Sobre el mateix tema:D'una selecció (miralls madurs)
Del mateix autor: Dos emails sobre el silenci

Anar a En Espiral

En espiral:[edició 2000]
Xarxa en espiral: www.enespiral.net