(...)
No sé si és el que busques, però un tema que em sembla prou interessant és el de la relació -dialèctica- entre presència i absència: allò que hi és, que es veu, es toca o es menja (pensem en l'eucaristia cristiana) i allò que no hi és, però que és evocat o convocat - depèn del cas, i torno a pensar en la transubstanciació d'un trosset de pasta de full en la carn de Crist- per allò que sí que hi és.

Allò que hom diu, sovint ¿o potser sempre? ens fa intuir un munt de coses ... que hom no diu, de la mateixa manera que la pobra llum d'una petita llanterna llançada sobre un ampli terreny fosc ens fa saber que és molt més el que no veiem que el que veiem: el que és present evoca l'absent.

I - en definitiva - no és aquesta la naturalesa inherent a tota representació, i especialment de la representació simbòlica ?(això sense entrar a discutir si hi ha representacions no simbòliques). Allò que l'home intenta representar -fer present d'alguna manera, sense que hi sigui- constantment es resisteix a ser representat. En el límit, alguns han arribat a la coclusió que la millor manera de fer presents les coses realment importants de la vida és no dient-ne absolutament res (ve't aquí el tema del silenci), concentrant la mirada -la física i/o la mental- en el no res, en la pura absència, per tal d'aconseguir fer present... Déu? Aquests són els anomenats sovint "místics". (Un tema bonic i relacionat amb aquest és el dels moviments iconoclastes en el cristianisme -la destrucció de les representacions de Déu perquè el gran absent senzillament no pot ser representat de cap manera, i qualsevol representació d'ell no li fa justícia, al contrari el minimitza i ridiculitza...)

Com arribar a allò absent, com fer-lo present? Amb el silenci, o amb la paraula, el gest, el traç? L. Wittgenstein, en una de les obres filosòfiques més bones (és qüestió de gustos) d'aquest segle diu:

6.54 Les meves proposicions són il·luminadores quan aquell que m'entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles -pujant-hi-, s'ha enfilat més amunt d'elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l'escala després d'haver-s'hi enfilat.)

Ha de superar aquestes proposicions, llavors veurà el món correctament.

Extret d'un email de Robert Montull enviat a Gabriel Verderi

(...)
Pel que fa al silenci, aquest poema de Lorca es bestial:

El silencio

Oye, hijo mio, el silencio.
Es un silencio ondulado,
un silencio,
donde resbalan valles y ecos
y que inclinan las frentes
hacia el suelo.

(Federico García Lorca, del llibre Poema del Cante Jondo )

En té un altre anterior, que es diu "Elegía del silencio", però no és tant frapant, crec. A mi aquest m'agrada molt perquè el silenci no hi apareix com una resposta a l'epifania, sinó com a causa. És el silenci el que ens meravella, el que ens posseeix i ens fa ajupir el cap (resposta religiosa?).

Silenci, bellesa i fascinació.

(..)

Silenci, cos, bellesa. Els baga es mengen els secrets. "El bon baga ha de saber callar", diuen. El baga està fet de secrets i silencis.

Extret d'un email de Ramon Sarró enviat a Josep Mª Casasús