e n   e s p i r a l  - [Segona etapa] - [Edicions de la primera etapa]
[enespiral@gmail.com ]

Xarxa en espiral (www.enespiral.net ) : Missió de reconeixement (antologia de poemes) - Obra poètica d'Antoni Perarnau- Projecte Objecte - L'armari i el flux - Art i pensament (2001-2002) - La cambra: transformacions de la interioritat - Ràdio Zurich

 

 












Dels deserts i el desig
Josep Ma Casasús Rodó
Al bell mig del desert - “El desert creix...” - La ciutat-mirall, els Solters i la Núvia - De l'espectacular finisecular - Referències bibliogràfiques

 

Al bell mig del desert

Les lleis objectives de l'òptica no abasten tota la realitat del miratge. En la consciència popular miratge i al·lucinació s'emparenten: el capità Haddock, fatigat, acalorat i assedegat, confon Tintin amb una ampolla – segons després, es llança de panxa a la sorra, enganyat per un altre miratge.(1)

Allò que és invisible des de les perspectives de l'òptica, i que lliga el miratge amb l'al·lucinació, és el desig – set inexhaurible:

“La sorra brilla com l'aigua
en la set inexhaurible.”(2)

La lluminositat lliscant del miratge i la màgia multicolor de l'arc de Sant Martí, són ambdós fenòmens de llunyania. Però l'arc de Sant Martí no té aquest veïnatge promiscu – de límits difusos – amb l'al·lucinació. I això és perquè l'arc iris no ancora en el desig; el miratge i l'al·lucinació, sí.

El pilot de l'avió estavellat al bell mig del desert no lluita contra l'extensió desolada de sorra o roques – sinó contra l'aliança d'una part de si mateix amb la fetilleria dels miratges. És una història de seducció, en la qual poc a poc s'enfonsen les resistències.

Els primers “miratges elementals” (“grans llacs” i després “fortaleses i minarets, masses geomètriques de línies verticals”)(3) encara no enganyen, però deixen ja una recança amarga: “Més enllà dels miratges, l'horitzó potser és ric de ciutats veritables, de canals d'aigua dolça i de prats.”(4)

Poc a poc, però, es confonen i fusionen miratge i al·lucinació:

“Els miratges, si ja no n'hi ha, me'ls invento jo...
— Ei!
He aixecat els braços tot cridant, però aquest home que gesticulava no era més que un penyal negre. Tot s'anima al desert. He volgut despertar aquest Beduí que dormia i s'ha transformat en troc d'arbre negre. En tronc d'arbre? Aquesta presència em sorprèn i jo m'hi aboco. Vull aixecar una branca trencada: és de marbre!”(5)


El que ens posa tan neguitosos en un miratge és que no es troba clarament ni de la banda del real ni de la de l'irreal. Com a fenomen òptic, participa de la realitat física – i com a apel·lació al desig (a la set), m'endinsa en l'àmbit de les il·lusions, les fantasies , les al·lucinacions. La perspectiva del desig queda fora del camp visual de l'òptica.

El miratge és un vel que el meu desig fa ballar. En aquesta història de seducció, quan cau el darrer vel, descobreixo, vençut, als peus del buit d'una desil·lusió, la nuesa del desig.

“Sé prou bé que és un miratge. A mi no m'enganyen. Però i si em ve de gust, a mi, endinsar-me dins d'un miratge? I si em ve de gust, a mi, tenir esperança? I si em ve de gust estimar aquesta ciutat almenada i tota pavimentada de sol? I si em ve de gust caminar tot recte, amb passes àgils, perquè sóc feliç... Prefereixo la meva embriaguesa. Sóc ebri. Moro de set!
El crepuscle m'ha tornat sobri. M'he aturat bruscament, espantat de sentir-me tant lluny. Al crepuscle el miratge mor. L'horitzó s'ha desvestit de la seva pompa, dels seus palaus, de les seves vestimentes sacerdotals. És un horitzó de desert.”(6)


El desert, un altre cop...


“El desert creix...”

Cal parlar, doncs, del desert i els miratges. I del desig – i de les seduccions. I per què cal parlar del desert?

“El desert creix; ai d'aquell que alberga deserts!”(7)

Perquè si hi ha desig, potser és que som (a) un desert. Fins i tot “el desert més solitari”(8) és l'escenari d'una història de seducció:

“... deglutit
per aquest petitíssim oasi - :
- suara obrí tot badallant
el seu encisador mussell,
el més flairós de tots els mussells:
i jo hi vaig caure dins,
gola avall, gola a través – entre vosaltres,
adorabilíssimes amigues! Sela.”(9)

És al desert del més solitari que els miratges llisquen amb més fluïdesa cap a l'al·lucinació:

“talment un dàtil,
bru, dolçàs, regalimant d'or, delerós
d'una rodona boca de noia,
però encara més de dents de noia
glaçades i blanques com neu, esmolades
incisives: de les quals
es deleja el cor de tots els dàtils ardents. Sela.”(10)

“contemplo com la palmera,
talment una dansarina,
es vincla i es doblega i gronxa els flancs,
aviat la imita qui la contempla una estona!
Talment una dansarina que, això em sembla,
molt de temps ja, perillosament molt temps,
sempre, sempre s'ha aguantat només sobre una sola cama?”(11)

Curioses imatges al·lucinatòries, en un text “poètic” del pensador alemany del segle XIX, F. Nietzsche; i sorprenent afinitat amb els reclams publicitaris dels nostres temps: dàtils sucosos mossegats per blanques dents, paisatges de palmeres ballarines...

És clar! Si proliferen els miratges (les seductores imatges al·lucinatòries de la publicitat) és que som al desert!

DESERT = SOLITARI DESITJANT + MIRATGES SEDUCTORS

I ara, de quins deserts parlem?

“El desert creix: ai d'aquell que alberga deserts!
(...)
No oblidis, home, la voluptat extingida:
tu – ets la pedra, el desert, ets la mort...”(12)

La ciutat-mirall, els Solters i la Núvia

“Ciutat-mirall” - així anomena W. Benjamin el París del segle XIX – el Paris aproximadament contemporani dels miratges al·lucinatoris i del clam “el desert creix” nietzscheans. Tot un apartat del Llibre dels passatges de W. Benjamin recull fragments sobre la profusió de miralls al París del dinou:

“Quan dos miralls es miren, Satanàs fa el seu truc preferit, i obre aquí a la seva manera (com fa el seu company en les mirades dels amants), la perspectiva a l'infinit. Ja sigui divinament o satànica: París té passió per les perspectives especulars. L'Arc del Triomf, el Sacré Coeur, i fins i tot el Panteó, apareixen de lluny com imatges suspeses a mitja altura, entreobrint arquitectònicament el miratge.”(13)

Podríem dir que la ciutat-mirall sedueix amb miratges. W. Benjamin se centra, d'entre tots els racons i trets urbanístics, especialment en els passatges: ambigus, desorientadors, aquàtics i heteròclits, en part a causa dels miralls.

“Parpelleja; és sempre aquest un, i mai no-res, del qual surt tot seguit un altre. L'espai, que es transforma, ho fa en el si del no-res. En els seus tèrbols i bruts miralls, les coses intercanvien una mirada-Kaspar-Hauser amb el no-res. Hi ha, per tant, un ambigu parpelleig amb el nirvana.”(14)

En aquesta descripció dels passatges, a partir de la seva llum i de l'espai, no costa reconèixer l'essència del miratge. En la seva dinàmica, per exemple: el canvi continu d'aparença, el parpelleig. En l'ambigüitat ontològica – entre l'ésser i el no-ésser, des del moment que el miratge és projecció d'una imatge en l'espai buit. El parpelleig és la manera més pròpia de manifestar-se un miratge – lluminositat lliscant, mirada fetillera.

La ciutat-mirall és ciutat de miratges. I no hi ha miratge sense desert. Ni sense solitari desitjant. Aquest, en els textos de W. Benjamin – recollint intuïcions de Baudelaire -, adopta la figura del flâneur (el passejant desenfeinat i badoca de les grans urbs).

“També la manera en què els miralls recullen l'espai lliure, el carrer, per tal d'introduir-lo al cafè, pertany a l'entrecreuament dels espais: espectacle al qual el flâneur s'abandona sense remei. «Bastant sobris de dia, més alegres per la nit, quan brilla la llum del gas. L'art de l'aparença enlluernadora ha arribat aquí a una gran perfecció. La taberna més vulgar està organitzada per enganyar l'ull.(...)»”(15)

Totes aquestes citacions estan extretes del vast conjunt de fragments – observacions i citacions – anomenat Llibre dels passatges. Va començar a elaborar-lo W. Benjamin l'any 1927 – quatre anys després que M. Duchamp abandonés com a acabada una de les seves obres mestres: el Gran Vidre. El gas d'il·luminació dels carrers de la ciutat-mirall, del Paris de solitaris flâneurs i miratges seductors, el gas suara esmentat en el text de W. Benjamin, hi tenia un paper rellevant, en el projecte duchampnià : era metàfora, irònica i burleta, del desig.

La mariée mise à nu par ses célibataires, même – l'altre nom de la pintura en vidre de Duchamp -, de fet, és una descripció asèptica i desapassionada -gairebé tant com una llei òptica – de la perspectiva del desig. Per això ens convida a fer-ne una (re)lectura en termes de miratge i desig.

En primer lloc, situem-nos a la part inferior del díptic vitri. A l'esquerra, els solitaris desitjants, ara sota la figura dels célibataires : Solters plens de desig (eròtic, és clar). Són aquella mena de motlles, com de plomb - el qual evoca la pesantor i la rigidesa dels uniformes, i del que aquests representen: les institucions. Són solitaris que tenen el desig (el gas) encapsulat per l'ordre social.

Encara a la part inferior, a la dreta dels solters, tota la maquinària – irònica, absurda, burleta... dadà!- que ha de posar en moviment i transformar el desig (gasós) dels Solters. L'objectiu final és projectar-lo vers la Mariée (la Núvia), més enllà de la línia de l'horitzó – la barra que divideix i uneix les dues parts del díptic.

Car la Núvia regna a la part superior:

“...només s'hi veu un jeroglífic tant difícil de desxifrar que hom no hi reconeix la crisàlide trossejada d'una reina d'abelles que el vol nupcial ha evaporat entre els núvols.”(16)

La Núvia, doncs, l'objecte del desig dels Solters, participa de l'ambigüitat, entre l'ésser i el no-ésser, de les coses reflectides als miralls dels passatges. Jeroglífic ambigu i vaporós, és un parpelleig inquiet.(17)

Sempre, malauradament, entre els Solters – a la Terra, la part inferior del Gran Vidre – i la Núvia – al Cel, la part superior – hi ha la línia de l'horitzó:

“Infeliços solters que somnien un despullament! Duen a la pròpia mirada el vel que es desviuen per desfer. La línia de l'horitzó és un límit imaginari que recula a mesura que avancem cap a ell. Fatalment s'esmuny, i d'això se n'haurien de desencantar els solters.”(18)

Escoltem, sí, el clam de Nietzsche: “el desert creix...”. De quin desert parlem, però? Del de totes les ciutats-mirall: paisatges de miratges , poblats per les diverses variants del flâneur solitari. O el que mostra, a la manera impersonal dels prospectes industrials i els catàlegs comercials, l'obra de Duchamp. El Gran Vidre il·lumina aquella perspectiva del desig que és invisible per a l'òptica.

De l'espectacular finisecular

A través del pensador W. Benjamin i de l'artista M. Duchamp hem descobert deserts a les urbs industrials dels segle XIX i inicis del XX.

I els nostres temps més (post)moderns?

“L'espectacle és el sol que no es pon mai a l'imperi de la passivitat moderna.”(19)

Solitud desitjant i miratge seductor són, en definitiva, els dos extrems en tensió a partir dels quals creix el desert. Guy Debord tenia un nom per a aquesta desertització: societat de l'espectacle. En ella, segons el situacionista, ens veiem abocats a “l'autisme generalitzat”(20), perquè el sistema econòmic fonamenta “una producció circular de l'aïllament”:

“De l'automòbil al televisor, tots els béns seleccionats pel sistema espectacular són alhora les seves armes per reforçar constantment les condicions d'aïllament de les «masses solitàries».”(21)

Retrobem un dels pols en tensió: el dels solitaris desitjants, ara adoptant la figura del productor-consumidor.

A l'altre extrem, la producció de l'espectacle -del miratge:

“En tant que aparador indispensable dels objectes produits actualment, en tant que exposició general de la racionalitat del sistema, i en tant que sector econòmic avançat que modela directament una multitud creixent d'imatges-objectes, l'espectacle és la principal producció de la societat actual.”(22)

El resultat és que, en la societat capitalista en la fase de societat de l'espectacle, els individus, aïllats, viuen una falsa vida, una vida il·lusòria - viuen en un miratge generalitzat. Són, només, “consumidors d'il·lusions”:

“La mercaderia és aquesta il·lusió efectivament real, i l'espectacle la seva manifestació general.”(23)

La societat de l'espectacle tal com l'analitza i critica Guy Debord ve a ser com un creixent desert, en el qual proliferen miratges (objectes, imatges, objectes-imatge...) consumits per individus cada cop més aïllats, més solitaris. Pul·lulació de miratges fins al punt d'esdevenir tot plegat un miratge gegantí. (S'estendrà el miratge per tot el desert?)

La radicalitat d'aquest plantejament d'intenció revolucionària es pot il·lustrar, paradoxalment, amb una de les fites de la cultura – i consciència – populars: Màtrix. En aquest clàssic postmodern la dimensió “desert” de la societat de l'espectacle s'explicita descaradament – i no pas per això genera consciència revolucionària, sigui dit això de passada.

Diu Morfeo a Neo, tot mostrant-li les ruïnes del paisatge de Xicago, en el moment de descobrir que hi ha una realitat més enllà de la simulació de Màtrix:

“Benvingut al desert del real”(24)

Recordem-ho: a la pel·lícula la superfície de la terra està totalment destruïda, devastada. El desert del real. Ara bé, tot desert, des de la perspectiva del desig, té el seu miratge; en aquest cas, el món virtual generat per Màtrix. No hi falta la solitud desitjant: els éssers humans viuen confinats en cel·les, en estricte aïllament, alhora productors (de l'energia que manté la maquinària que programa la realitat virtual) i consumidors (de realitat virtual). Talment la societat de l'espectacle denunciada per Guy Debord!

És suggeridor pensar que les societats industrials – o post-industrials – es caracteritzen per la “fabricació de miratges”(25). Seria això possible, perquè hi ha deserts: alberguem deserts que fan viable l'engany del miratge.

És temptador conjecturar que, d'alguna manera, són els miratges -l'allau d'imatges que pretenen fascinar, les realitats virtuals que s'entortolliguen a les nostres vides, els objectes que són alhora una imatge... - els que creen el desert (ja sigui aquest, reducció de l'experiència corporal, o bé, autisme generalitzat, o encara, destrucció medioambiental o... ves a saber què!)

De tot desert, des de la perspectiva del desig, emergeixen miratges. Tot miratge genera els seus deserts.

“El desert creix: ai d'aquell que alberga deserts!”

 

 

Referències bibliogràfiques

1.Hergé, Le crabe aux pinces d'or. (Tornar al text)

2.Jabés, E. Le Seuil, le Sable, 1987, Gallimard, pàg. 383. (Tornar al text)

3.Saint-Exupéry, A. de; Terre des hommes, Paris 1958, Gallimard, pàg. 173. (Tornar al text)

4. Saint-Exupéry, A. de; op.cit., pàg. 174. (Tornar al text)

5. Saint-Exupéry, A. de; op.cit., pàg. 184. (Tornar al text)

6. Saint-Exupéry, A. de; op.cit., pàg. 189. (Tornar al text)

7. Nietzsche, F. , Així parlà Zaratustra, Barcelona 1983, Edicions 62, trad.: Carbonell, M. pàg.275. (Tornar al text)

8. Nietzsche, F. , op.cit., pàg.36 – en aquest cas es tracta d'una citació d'una altra part del zaratustra: “De les tres transformacions”; seria fecund relacionar el desert d'aquell capítol amb el que ens ocupa aquí (“Entre les filles del desert”). (Tornar al text)

9. Nietzsche, F. , op.cit., pàg.276. (Tornar al text)

10. Nietzsche, F. , op.cit., pàg.276. (Tornar al text)

11. Nietzsche, F. , op.cit., pàg.277. (Tornar al text)

12. Els dos darrers versos van ser afegits a l'edició del poema dins dels “Ditirambes de Dionís”, i es troben a Nietzsche, F. Poesies, Barcelona 1999, Quaderns Crema, trad.: Carbonell, M. (Tornar al text)

13. Benjamin, W. Libro de los pasajes, Madrid 2005, Ediciones Akal, pàg. 552 [R 1,6]. (Tornar al text)

14. Benjamin, W. op.cit., pàg. 556 [R 1,6]. (Tornar al text)

15. Benjamin, W. op.cit. pàg. 551 [R 1,1]. (Tornar al text)

16. Les descripcions del Gran Vidre les hem pres d'un dels textos que l'hi ha dedicat el poeta, i amic de Duchamp, Jean Suquet; més concretament del que es pot trobar a: [http://www.toutfait.com/issues/issue_2/Multimedia/suquet.html, Data de consulta: gener de 2006].

Aquest enllaç és molt recomanable perquè permet, a més a més, visionar el documental Voyage à travers du Grand Verre, de Dominique Lambert i Jean Suquet . (Tornar al text)

17. L'estimada com a miratge: en el fons això són l'amor cortès, l'amor platònic, etc . A les Estances de Carles Riba, publicades mentre Duchamp elaborava la seva obra, aquest motiu latent arriba a la consciència; vegeu, sinó, el poema que comença: “Potser només ets l'ombra rient i fugitiva / d'un desig obstinat a habitar dins la ment” (“Llibre primer”, 7). (Tornar al text)

18. Suquet, J. a “Voyage à travers du Grand Verre”, a: [http://www.toutfait.com/issues/issue_2/Multimedia/suquet1.html]. (Tornar al text)

19. Debord, G. , La société du spectacle, 1, 13 , publicat dins www.nothingness.org: [http://library.nothingness.org/articles/SI/fr/pub_contents/7, Data de consulta: gener de 2006]. (Tornar al text)

20. Debord, G., op.cit., 9, 218. (Tornar al text)

21. Debord, G., op.cit., 1, 28. (Tornar al text)

22. Debord, G., op.cit., 1, 15. (Tornar al text)

23. Debord, G., op.cit., 2, 47. (Tornar al text)

24. Els germans Wachowski prenen la frase literalment de J. Baudrillard, del seu article “La precesión de los simulacros” ( a Cultura y simulacros, Barcelona 1978, Editorial Kairós). El filòsof lacanià S. Zizeck va dedicar un suggeridor article al Real dins de Màtrix, traduït a la revista digital Acción paralela: [http://www.accpar.org/numero5/matrix.htm, Data de consulta: gener de 2006]. (Tornar al text)

25. No faig més que reprendre l'afortunada expressió de l'article de Farrés, O., “Miratge de Narcís”,publicat dins d'aquest mateix Quadern TAI. (Tornar al text)