Situada al centre de l'illa, al peu del cedre gegant, oberta com una lluerna gegantina a la base del caos de roques, la gruta sempre havia revestit una importància fonamental des del punt de vista de Robinson. (...)

Però des de feia algunes setmanes, la gruta s'anava carregant d'una significació nova per a ell. A la seva vida segona - aquella que començava quan, havent deixat reposar els seus atributs de governador-general-administrador, aturava la clepsidra - Speranza ja no era un territori que calia administrar, sinó que es convertia en una persona, de natura indiscutiblement femenina, cap a la qual l'inclinaven tant les seves especulacions filosòfiques com les necessitats noves del seu cor i de la seva carn. (...)

Era al ventre de Speranza tal com un peix és dins l'aigua, però no accedia per això a aquell més enllà de la llum i de l'obscuritat en el qual pressentia l'encontre amb el primer llindar del més enllà absolut. Potser calia sotmetre's a un dejuni purificador? A mes, li quedava només una mica de llet. Es recollí vint-i-quatre hores més. En acabat s'aixecà i sense vacil·lació ni por, penetrat per la gravetat solemne de la seva empresa, es dirigí cap al fons del budell. No hagué d'errar gaire temps per trobar el que cercava: l'orifici d'una xemeneia vertical i molt estreta. Per començar féu alguns intents per deixar-s 'hi lliscar, sense èxit. Les parets eren polides com de carn, però l'orifici era tan estret que s'hi quedava presoner de mig cos. Es despullà del tot, i es fregà el cos amb la llet que li quedava. Aleshores se submergí, amb el cap per davant, dins el coll d'ampolla, i aquella vegada lliscà lentament però regularment, tal com ho fa el bol alimentari per l'esòfag. Desprès d'una caiguda molt suau que durà alguns instants, o alguns segles, s'acollí a pes de braços dins una mena de cripta exigua on no podia estar dempeus sinó amb la condició de deixar el cap a l'arribada del budell. Es lliurà a una minuciosa palpació del panteó dins el qual es trobava. EI terra era dur, llis, estranyament tebi, però les parets presentaven sorprenents irregularitats. Hi havia mugrons lapidificats, berrugues calcàries, xampinyons marmoris, esponges petrificades. Més lluny, la superfície de la pedra es cobria amb una catifa de papil·les arrissades que s'anaven tornant més espesses i atapeïdes a mesura que hom s'acostava a una grossa flor mineral, una mena de concreció de guix bastant semblant, però mes complicada, a les roses d'arena que es troben en certs deserts. N'emanava un perfum humit i ferruginós, d'una reconfortant acidesa, amb un rastre d'amargor ensucrada que evocava la saba de les figueres. Però el que retingué més que qualsevol altra cosa l'atenció de Robinson fou un alvèol d 'uns cinc peus de profunditat que descobrí al racó mes enretirat de la cripta. L'interior era perfectament polit, però les seves formes eren curiosament turmentades, una cosa així com el fons d'un motlle destinat a enformar un objecte força complex. Aquella cosa, Robinson s'ho temia, era el seu propi cos i, després de moltes provatures, acaba trobant, en efecte, la posició - recargolat sobre si mateix, amb els genolls aixecats fins al mento, els tous de la cama encreuats, les mans posades sobre els peus - que li assegurava una inserció tan exacta en l'alvèol que, una vegada l'hagué adoptada, arribà a oblidar els límits del seu cos. Estava suspès en una eternitat feliç; Speranza [l'illa] era una fruita que madurava al sol, la qual tenia un ametlla nua i blanca que, recoberta per mil gruixàries de pellofa, escorça i clofolles, s'anomenava Robinson.

Tournier, M., Divendres o els llimbs del pacífic, Barcelona 1993, Editorial Proa, pàg. 99, 102-104