Fragment 2: Jabès sobre mots, poesia, silenci.

Cerco, amb els mots, de captar la poesia; ella s'ha refugiat ja , però,en ells. De perseguir-la allí on ha esdevingut veu meva, sols és a mi, doncs, que turmento.

Tornar el mot visible, és a dir, negre.

La ciutat emergeix de la pàgina en blanc. Al carrer meu, crec tenir el mot lligat; mai no és un gos el que jo passejo.

Així com al gat la qualitat del seu pèl, mots estrangers a l'home, confortablement instal·lats en les nostres memòries, mots que ens assetgen, tirans. I també és un mot el que ens salva. I sempre és per l'un dels dos que hom se suïcida.

Fora del somni, ets una caixa.Van davant teu altres caixes sempre tancades. La teva veu és l'enemiga (o la teva amiga). Ella és una clau. Qualsevol la pot agafar.Estaràs aleshores a la seva mercè.

Al voltant d'un mot com al voltant d'un llum. Impotent per desfer-se'n, condemnat, insecte, a deixars'hi cremar. Mai per una idea sinó per un mot. La idea clava el poema al sòl, crucifica el poeta per les ales. Es tracta, per viure, de trobar uns altres sentits al mot, de proposar-n'hi milers, dels més estranys, dels més audaços, per tal que, enlluernats, els seus focs deixin de ser mortals. I hi ha incessants enlairaments i vertiginoses caigudes fins a l'esgotament.

Parlar de si mateix és sempre destorbar la poesia.

Hi ha éssers que , durant la seva vida, no són res més que la taca de tinta al final d'una frase inacabada.

Un dia, la poesia donarà als homes el seu rostre.

Sense pensaments, sense desigs, tallats tots els nusos

En el silenci, com en el somni, viure, estimar, morir fora del món.

Hi ha rastres de silenci damunt la sorra que l'home esborra.

La poesia és filla de la nit. NEGRA. Per veure-la convé o enfocar-la amb una llanterna de butxaca - i és per això que, fixa i immòbil en la sorpresa, apareix a cert nombre de poetes com una estàtua - o bé, tancar els ulls per esposar la nit. Invisible, car negra com la nit, per manifestar-se'ns, llavors la poesia farà ús de la seva veu. El poeta es deixarà doblegar per ella. Ja no se li fa estrany quan aquesta veu, inspirant confiança, prengui per a ell la forma d'una mà: ell li estendrà les seves.

La frase mor tot just composta. Els mots la sobreviuen.

Quan els homes estiguin d'acord sobre el sentit de cada mot, la poesia no tindrà ja la seva raó de ser.

La poesia sols té un amor: La poesia.

Un cop núbil, la imatge sols pensa en les seves noces.

Dòcil a la voluntat de l'escriptor, la imatge es doblega de vegades a un matrimoni de raó. Durant la seva vida, esperarà que el lector la divorciï.

La poesia és l'espasa de la qual n'és funda la música.

Sel·lecció de fragments de Portes de secours, del recull poètic que porta per títol Les mots tracent, publicat a Le Seuil.Le Sable. Poésies complètes 1943-1988, Gallimard 1999, Collection Poésie, pàg. 155-173.