Art i pensament
Materials de la sessió del 20
de març
Raigs i ull
“Em pregunto si mai s'ha observat que l'ull és l'únic òrgan
del sentit, el caràcter purament receptiu del qual no hem reeixit a admetre
en el pensament planer. Invertint l'actual estat de coses, ens decantem molt
més a creure en <<raigs de visió>> que surten de l'ull,
que en <<raigs de llum>> que es projecten en l'ull des de fora.
Ben sovint trobem aquest <<raig de visió>> representat en
un dibuix d'un còmic, o fins en historietes esquemàtiques més
antigues, que pretenen d'il·lustrar un instrument o una llei òptica;
un línia de punts que emergeix de l'ull i que apunta l'objecte, amb la
direcció indicada amb la punta d'una fletxa a l'extrem. Benvolgut lector
i lectora, recordeu els ulls resplendents i joiosos amb què us mira somrient
el vostre fill quan li porteu una joguina nova, i aleshores permeteu que el
físic us digui que , en realitat, res no emergeix d'aquests ulls; en
realitat llur única funció objectivament perceptible és
la de ser colpits constantment pels quanta de llum i la de rebre'ls. En realitat.
Una estranya realitat! Sembla mancar-hi alguna cosa.”
Ment i matèria, E, Schrödinger
Mirada i aura
“La fantasia es pot concebre potser com la capacitat de formular desigs
d'un tipus especial: aquells que puguin trobar el seu compliment en <<alguna
cosa bella>>. Una altra vegada és Valéry el qui determina
els condicionaments d'aquest compliment: <<reconeixem l'obra d'art pel
fet que cap idea de les que desperta en nosaltres, cap acte dels que ens suggereix,
no pot exhaurir-la o alliberar-nos del seu poder. Flairi's fins que es vulgui
una flor agradable a l'odorar; no s'arriba mai a exhaurir aquest perfum, que
ens desperta l'apetència, i no hi ha record, pensament o acció
que pugui anul·lar-ne l'efecte o alliberar-nos del poder que té
sobre nosaltres. Això mateix persegueix qui s'ha proposat de fer una
obra d'art>>. El que acompleix el desig, projectat en el seu origen, fóra
allò que l'alimenta contínuament.
(...)
El que en la daguerrotípia havia d'ésser sentit com a inhumà,
es podria dir mortífer, era el fet que la mirada s'havia dirigir cap
a l'aparell (d'altra banda amb detenció), mentre que l'aparell captava
la imatge de l'home sense ni tan sols tornar-li la mirada. Però en la
mirada hi ha implícita una espera de correspondència d'allò
que es dóna. Si aquesta espera (que bé es pot associar, en el
pensament, tant a una mirada que tendeixi a l'atenció com a una mirada
en el sentit literal del mot) es correposta , aleshores li recau l'experiència
de l'aura en tota la seva plenitud. <<La perceptibilitat>> jutja
Novalis, <<és una atenció>>. La perceptibilitat de
què parla no és altra que l'aura. L'experiència de l'aura
recolza, doncs, en el transferiment d'una forma de reacció, normal en
la societat humana, a la relació de l'inanimat o de la natura respecte
a l'home. Qui és mirat o es creu mirat aixeca la vista. Experimentar
l'aura d'un fenomen, vol dir dotar-lo de la capacitat d'aixecar la vista, de
mirar.
Aquesta dotació és una de les fonts profundes de la poesia. Quan
l'home, l'animal o un objecte inanimat, dotats d'aquesta capacitat pel poeta,
obre els ulls, aquesta mirada se sent enduta cap a la llunyania; la mirada d'aquesta
naturalesa així despertada, somnia, i arrossega el poeta en el seu somni.
Les paraules, fins i tot, poden tenir aura. Karl Kraus ho ha descrit així:
<<Com més de prop es mira una paraula, més lluny des d'enrere
mira ella >>.
Així es reforça un concepte d'aura segons el qual aquesta és
<<l'aparició irrepetible d'un llunyania>>. Aquest tret té
la virtut de fer transparent el caràcter cultual del fenomen. L'essencialment
llunyà és inaproximable: de fet, la inaproximabilitat és
una qualitat capital de les imatges de culte.
(...)
Semblant , però de més abast, perquè ha estat disposada
objectivament, és la definició valéryana de la percepció
del somni com a aura: <<Quan dic: veig alló, no faig una equació
entre mi mateix i la cosa ... En el somni, en canvi, l'equació existeix.
Les coses que veig, em veuen així com jo les veig>>. La percepció
en el somni, justament, és de la natura del temple del qual es diu:
L'homme y passe à travers des forêts de symboles
Qui l'observent avec des regards familiers.
Com més Baudelaire s'adona d'això, més palesament la decadència
de l'aura s'adscriu en la seva obra lírica(...)El fet és que l'espera
posada en la mirada de l'home no s'acompleix. Baudelaire descriu ulls dels quals
es podria dir que han perdut la capacitat de mirar. Però aquesta propietat
els dota d'un encant ...
Les mirades subjuguen més com més profunda és, posada sota
el seu domini, l'absència de la persona que mira. En els ulls que es
limiten a reflectir, aquesta absència roman intacta. Justament per això
aquells ulls no coneixen llunyania.
Sobre alguns temes en Baudelaire, W. Benjamin
Expressió i mirada
El verdadero lenguaje del arte no tiene palabras y su momento no verbal tiene
mayor rango que el lenguaje significativo de la poesía, al que la música
no es completamente extraña. (...) La frase de Rilke <<No hay lugar
alguno / que no te vea>>, que tanto ocupó a Benjamin, ha codificado
de forma apenas superada ese lenguaje no significativo del arte: la expresión
es la mirada de las obras de arte.
Raramente se ha dudado que la expresión sea un momento esencial en arte;
aun la aversión contemporánea por la expresión confirma
su importancia y esto es válido para el arte en general. Su concepto,
sin embargo,como todos los conceptos estéticos centrales, se resiste
a las teorías que quieren nombrarla: lo que es cualitativamente contrario
a la conceptualización, difícilmente puede integrarse en el concepto;
(...) La expresión estética es la objetivación de lo inobjetivable,
de tal modo que mediante ésta se convierte en un inobjetivable de segundo
grado, en lo que la obra de arte dice, que no es la imitación del sujeto.
(...) La expresión es el rostro doliente de las obras. Muestran ese rostro,
a quien sabe respknder a su mirada, aun en los casos en que están compuestas
en tono alegre o ensalzan la vie opportune del Rococó. Si la expresión
fuera la mera duplicación de cuanto siente el sujeto, no sería
nada.
(...)
Aun en los casos en que lo expresado se parece al sujeto, aun cuando los movimentos
sean los subjetivos, son también apersonales, penetrando desde fuera
para integrarse en él, pero no partiendo de él. La expresión
de la obra de arte es lo no subjetivo que tiene el sujeto, cuya propia expresión
no llega siquiera a ser su huella; ...
Estética, T.W. Adorno