Art i pensament
Sessió del 20 de març de 2002

Hem reprès en aquesta sessió el poema de Rilke, Tors arcaic d'Apol·ló , en traducció de Carles Riba, poema que ens dóna molt joc des del moment que és una obra d'art (literària ) que es refereix a una obra d'art (escultòrica).

Després d'haver fet l'exercici de emmotllar el poema a uns esquemes interpretatius previs (historicisme, formalisme, psicoanàlisi, etc.), ara ens hem adreçat a dos pensadors que es van deixar interpel·lar pel poema de Rilke, en lloc de buscar-hi unes idees que ja tenien abans de llegir-lo.

Aquest dos pensadors són Walter Benjamin i Teodor W. Adorno. És aquest darrer el qui a la seva Teoria estètica remarca que les paraules “perquè no hi ha cap indret/que no et vegi” van ocupar llargament les meditacions de Walter Benjamin. De fet, el tema de la mirada i de l'art coincideix amb el de l'aura , un dels termes lluminosos del pensament de Benjamin.

La sessió s'ha basat en fragments de “Sobre alguns temes en Baudelaire” de W. Benjamin i de la Teoria estètica d'Adorno. Però una observació del físic Schrödinger ha servit d'inici: el pensament popular, l'anomenat senti comú, no accepta que l'ull sigui un òrgan receptiu, sinó que més aviat entén l'ull com si enviés raigs, fletxes. L'experiència quotidiana de l'ull no és que aquest rep les ones electromagnètiques, sinó que ens apunta i ens mira. I en la mirada es vessen les emocions fora de nosaltres. És aquesta manera de presentar-se de l'ull, en el fenomen de la mirada, el que recullen en les seves disquisicions sobre l'art Benjamin i Adorno, fent-se eco de la interpel·lació del poema de Rilke.

Els fragments de W. Benjamin inclouen unes citacions de Paul Valéry que ens han permès insitir i recordar el que havíem volgut dir la darrera sessió: malgrat haver aplicat a una obra d'art un seguit d'esquemes interpretatius, sembla que aquesta encara està allà demanat una explicació o una acció per part nostra; com si totes les interpretacions sempre deixessin un nucli intacte, sense explicar.

<<reconeixem l'obra d'art pel fet que cap idea de les que desperta en nosaltres, cap acte dels que ens suggereix, no pot exhaurir-la o alliberar-nos del seu poder. >>

Després el text de Benjamin ens ha portat a la daguerrotípia – la fotografia - . Remarca com els primers aparells de reproducció mecànica havien de ser vistos com a sinistres, fins i tot mortals: a diferència de la mirada que adrecem a una persona, l'aparell no retorna la mirada. Quan mirem algú, esperem que ens torni la mirada. Això no ho fan els aparells fotogràfics.

Posteriorment, transposa aquesta experiència del retorn de la mirada – miren i esperem que se'ns retorni la mirada – als objectes, a les coses: si tenim la impressió que alça la vista, que l'objecte, d'alguna manera ens mira, aleshores té aura.

Això és el que figura en el poema de Rilke: l'aparició de l'aura en els tors escultòric. I possiblement, juntament amb el tret destacat per Paul Valery – les obres d'art no exhaureixen el seu sentit, malgrat totes les idees o accions que generin, continuen atraient-nos - , l'aura, la mirada de certs objectes, és el que els singularitza com a obres d'art.

Tanmateix, Benjamin no pretén oferir una definició atemporal, universalment vàlida de l'art i de l'experiència artística. Si mostra tan acuradament el fenomen de l'aura és per constatar que ens els temps moderns, i en l'obra de Baudelaire concretament, es perd l'experiència de l'aura. A les grans ciutats, les mirades no acostumen a ser correspostes. Els aparells de reproducció mecànica no corresponen la mirada.

També és molt significativa la relació de l'aura i la mirada amb els somnis. En els somnis hi ha, en paraules de Valéry, una equació entre jo i les coses. Aquestes, tenen , doncs, aura, no són sols mirats.

Els fragments d'Adorno recullen les meditacions de Benjamin – i tampoc no s'entenen sense el poema de Rilke. Ara, però, relaciona la mirada amb l'expressió. L'expressió , en una obra d'art, es la seva mirada. En reivindicar el concepte d'expressió intenta Adorno alliberar l'obra d'art de ser reduïda a les idees o conceptes que en puguem treure. Si l'obra té expressió, no pot ser completament explicada per cap teoria.(Això ho intentàrem dir la darrera sessió i ho hem recordat en aquesta a partir de P. Valéry). Però també vol evitar que el concepte d'expressió – allò que té l'obra d'art d'irreductible al pensament racional: la seva mirada – caigui en el parany del subjectivisme. No es tracta que l'obra expressi els sentiments d'un individu. Aleshores seria mera exhibició sentimental. Seria una expressió de quelcom més enllà del mateix individu.

És a dir, el poema de Rilke, o l'hipotètic tors escultòric que el motivà, d'una banda, no són, com a obres d'art, mai totalment explicables per qualsevol teoria o concepte; d'altra banda, com a obres d'art reeixides, tenen mirada, expressió – ens interpel·len, ens atrauen - , però no perquè ens transmetin els sentiments o passions dels artistes en el moment de elaborar-les. L'expressió de les obres d'art va més enllà, tot travessant-lo, del subjecte creador o contemplador.

Potser encara resta l'essencial: deixar-nos interpel·lar sense prejudicis pel poema de Rilke.